14 febrero, 2007

Continent i contingut


Claret Serrahima, Oscar Guayabero (Avui 13/02/07)

Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) s'hi exposa, aquests dies, la mostra Hammershoi-Dreyer. És el primer cop que les magnífiques pintures de Vilhelm Hammershoi visiten el nostre país. Malauradament, haurem de fer l'esforç de sobreposar-nos a la tesi de l'exposició i sobretot al seu muntatge. La idea de relacionar dos autors és positiva si ens ajuda a gaudir i entendre millor els autors. No es així en aquest cas. Carl Theodor Dreyer va filmar la seva darrera pel·lícula, Gertrud, amb un llibre de pintures de Hammershoi a la mà. Be, i què? Dreyer utilitza la llum per crear narrativa dramàtica, mentre que la llum de Hammershoi conté, bàsicament, silenci críptic, i sobretot, el pintor acostuma a pintar els seus propis espais, els seus mobles, la llum que entra per la seva finestra, i crea una autenticitat inquietant i molt allunyada del recurs escenogràfic del director que representa un paisatge domèstic, al servei d'una història.

El greu problema de l'exposició és que, si la tesi és discutible, el muntatge ni ajuda a entendre el discurs proposat ni, malauradament, està al servei del gaudi de les obres exposades. L'estudi RCR (Aranda, Pigem, Vilalta Arquitectes) ens dóna una lliçó magistral del que no ha de ser un muntatge expositiu. La idea d'imitar la llum de les obres de Vilhelm Hammershoi amb una il·luminació asimètrica i insuficient és tan peregrina que hauria d'haver caigut en la primera reunió amb els comissaris. Incomprensiblement, l'infantil recurs de, si en el quadre és de nit, posem-hi poca llum, va acompanyat d'un us tipogràfic absurd i erroni, que impedeix la lectura, però que a més només està al servei del gust dels arquitectes. Però, esclar, si són prou agosarats per decidir què és el més important dels quadres i dirigir-nos la mirada només on ells decideixen, què no faran amb la humil tipografia. Per si faltava alguna cosa per complicar-ho, el laberint incòmode en què es conforma la mostra, suposem que fent referència als ambients carregats de silencis dels quadres, fa que marxis de la exposició pensant que segur que t'has deixat alguna cosa per veure.

Potser el programa de mà i el catàleg, no dissenyat pels arquitectes, és el millor d'un muntatge arrogant, on el continent es posa abans que el contingut, on les formes es prenen per l'essència i on l'artificiositat malmet l'autenticitat. És molt perillós creure's posseïdor de l'essència de l'obra d'un altre i erigir-se com a mestre indiscutible que ni tan sols deixa els seus alumnes llegir per si sols, sinó que els fa un dictat. Si és greu fer-ho des de la teoria de l'art, encara és més absurd fer-ho des de l'interiorisme expositiu.

En resum, tenint en compte que és el primer cop que les obres de Hammershoi es poden veure al nostre país, no hauria estat malament que, efectivament, es poguessin veure.

Exposicions en crisi

La concepció expositiva està en crisi. El format que porta repetint-se, si fa no fa, des del segle XIX, necessita una actualització. Les reiteracions per defecte de formats i maneres estan allunyant les noves generacions, més acostumades a la interactivitat. El mateix fet de transmetre informació, amb una càrrega didàctica, planteja un dubtós posicionament del visitant com a alumne i dels comissaris com a mestres. Fins i tot les anomenades exposicions de tesi tendeixen a deixar els temes prou oberts perquè cadascú en tregui conclusions.

D'altra banda, els grans pressupostos d'exposicions que es limiten a l'autocomplaença, com aquelles a què ens tenen acostumats ajuntaments i entitats públiques, planteja els límits ètics del format. La seva condició efímera limita el seu potencial per crear teixit de coneixement i, per tant, hi ha dubtes raonables sobre les inversions que fem en la ingent quantitat d'exposicions que omplen les agendes culturals. El debat de fins on tenim dret a induir lectures dirigides és obert i apassionant i, tanmateix, segur que el camí no passa per maltractar les obres exposades.

Ens calen eines de comprensió, comissariats més narratius que no dogmàtics, però és bo sortir d'una exposició amb dubtes i amb motius per seguir investigant, per un mateix, si el tema ha suscitat la nostra curiositat. No cal donar-ho tot mastegat i perquè el públic surti d'una visita de 30 minuts pensant que ja ha entès un autor que potser ha treballat i evolucionat durant dècades. El CCCB ens ha ofert grans exposicions, però en ocasions trepitja la línia de la didàctica paternalista. El més greu és que en casos com l'exposició Hammershoi-Dreyer els catedràtics que imparteixen el discurs unidireccional són els arquitectes, que capgiren definitivament els papers del continent i el contingut.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Publicat a l'Avui secció Bustia (27-febrer-2007)

Hammershoi-Dreyer, al CCCB

Vaig anar a veure aquesta exposició. Els quadres són d'una bellesa que corprèn. Però el muntatge em va deixar desconcertada. És molt difícil llegir els textos, i la il·luminació és tan especial, i de vegades tan escassa, que costa de veure els quadres. La disposició en laberint fa que els quadres estiguin situats en múltiples racons, i el visitant ha de fer un recorregut en la semi-fosca, amb molts vigilants (necessaris per controlar tants racons) que surten de les ombres.

El dia que hi vaig anar jo era pràcticament l'única visitant, i vaig pensar que potser el que jo sentia -una mena d'opressió i de temor en el silenci vigilat- era el que havien volgut els dissenyadors de l'exposició. Em vaig quedar amb la sensació que el meu desig, fruit del sentit comú, de veure els quadres bé i de poder llegir els textos amb facilitat, era el desig d'una persona antiquada i poc preparada per als muntages moderns.

Ara he llegit l'article de Claret Serrahima i Òscar Guayabero (AVUI, Quadern d'Art del 13 de febrer, pàgina 40), que m'ha reconfortat. Veig que hi ha persones enteses que també consideren el muntatge inadequat. De tota manera, l'exposició és més que recomanable, els quadres, bellíssims, i el personal del CCCB, amabilíssim. I el catàleg de l'exposició, una meravella.
G. Estruch

Beatriz Leibner dijo...

Estimado Guayabero: Por casualidad llegó a mis manos la revista “Casa Viva” Nº 99, leyendo la entrevista sentí la necesidad de conseguir su contacto y expresarle que –de una forma macabra- me alegra que en el primer mundo existan los mismos problemas que en mi país (un pequeño rincón del mundo “en vías de desarrollo”). Desde aquí uno tiende a pensar que en países industrializados el divorcio entre el diseño y las empresas estaría solucionado. Porque poseen los recursos y los medios para una “buena terapia” aparte de la experiencia. Y que el tema “diseño-arte” estaría avanzado en conclusiones que satisfagan a unos y a otros. Personalmente opino que podríamos eliminar la palabra “arte” que causa tantos problemas y referirnos a “sensibilidad”. Pido disculpas, es que hablo demasiado y me estoy alejando del tema. La razón por la cual estoy escribiendo es que quisiera invitarlo -si en algún momento viene por Uruguay- a tomar un café, y conversar de estos temas. Formo parte del cuerpo docente de una facultad de diseño que trata de forma práctica, utilizar el diseño como herramienta para un desarrollo sostenible, fomentando en los objetos nuestra identidad y prestando especial atención a nuestra materia prima, tecnología y mano de obra. Creemos además en las micro y pequeñas empresas, y en la revalorización de nuestro sector artesanal. Y para terminar planteo la siguiente pregunta: ¿No corresponde a los centros educativos encargarse no solo de educar a los futuros profesionales sino también a los empresarios, a la sociedad toda y a los políticos, acercar a las distintas partes y generar espacios de diálogo pero sobre todo de acción?
Para terminar envío un afectuoso saludo, y pido disculpas por hacerlo perder el tiempo, si por algún motivo lo incomodé de alguna forma también pido perdón.
Saludos, Beatriz.-

Toni Montes dijo...

A mi sempre m'ha interessat aquesta manera de fer, marca de la casa del CCCB, d'inventar-se exposicions, tesis que permeten agrupar material que mai ha estat junt en funció d'uns interèssos molt específics i possibilitar un relectura d'aquests continguts en construir un contexte nou per a ells. El problema apareix quan aquest plantejament és tan radical que no permet una altra lectura que no sigui la que recolza la tesis. Quan un no pot simplement disfrutar les obres. Jo no conec tant la obra de Dreyer ni la de Hammershoy com per dubtar de l'interès de la tesi inicial, però sí m´he sentit dirigit a veure les obres d'una manera molt determinada. En aquest cas, el que podia ser una proposta seductora es converteix gairebé en una imposició. Personalment, penso que la tesi inicial de l'exposició és arriscada i la proposta espaial força tant la lectura dels continguts que acaba sent excessivament tendenciosa, tant, que dificulta una lectura pròpia de cada espectador de l'obra exposada.

La nostra experiència, molt satisfactòria per a nosaltres, en el disseny d'exposicions, m'ha fet pensar molt en quins són els protocols de treball que s'han d'establir entre comissaris i dissenyadors i en la necessitat de que hi hagi uns interessos que siguin específics de cada una de les parts. Quan es dona un complicitat total entre comissaris i dissenyadors, poden passar coses com les que entenc que passen en aquesta exposició. No hi ha cap actitud crítica per part dels dissenyadors respecte al plantejament del comissari ni tampoc en l'altre sentit. Això té dues conseqüències:

D'una banda, la tesi inicial està tan literalment reflectida en la proposta de formalització que és converteix en un recordatori esgotador de la proposta conceptual. Quan un insisteix molt sobre una qüestió aquesta perd interès.

D'altra banda, aquesta simbiosi pel que fa als interessos de comissari i dissenyadors ha deixat de banda les qüestions que tenen més a veure amb el caràcter infraestructural de l'espai. Construïr un espai on no hi hagi interferències no desitjables entre els diferents visitants, que sigui capaç d'entomar variacions raonables del nombre de visitants simultanis, que tingui nivells d'il.luminació ambient suficients per despalçar-se amb comoditat. Aquests són aspectes necessaris en el disseny d'una exposició i que, segons com s'ataquin, poden convertir-se en instrumental de projecte (no uns mínims a assolir sinó uns portocols productius de construcció d'espai).

Passa molt poques vegades que en una exposició la crítica es concentri en la proposta de formalització, i quan això passa, gairebé sempre és per destrossar-la. Normalment, tots els mèrits o tots els pals se'ls emporta l'equip de comissaris i crec que així ha de ser. En aquest cas, la proposta formal ha exagerat tant els plantejaments inicials que l'exposició s'ha convertit en una caricatura d'aquesta tesi.

guayabero dijo...

Beatriz,
Encantado de conocerte. Ciertamente, son temas interesantes, en este momento hay una exposición en Barcelona que he comisariado y que se llama Offjetos (Conceptos y Diseño para un cambio de siglo) donde he intentado explorar esos territorios de frontera entre arte y diseño y donde hay mucha autoproducción, como una nueva forma artesanía. Te paso una web donde hay un poco más de información.

http://www.museuartsdecoratives.bcn.es/castellano/exposic/i2offjectes.html

Sobre el tema de la sostenibilidad, ando últimamente con la teoría de que si hemos de ser sostenibles (nosotros, es decir occidente) debemos decrecer. Es muy interesante saber como el diseño puede contribuir a ese decrecimiento, que no significa menos calidad de vida. Estoy trabajando en ello, ya iré colgando cosas en el Blog al respecto.

Un saludo!