Revolució a l'escala

Oscar Guayabero (Avui, 27 de setembre de 2007)

Barcelona ha estat coneguda pel seu espai públic. Ara estem en una crisi del model d’habitatge. Ha arribat l’hora de traspassar la pell pública i entendre els blocs d’habitatges en conjunt. L’espai públic no és per deixar-lo buit als turistes sinó per millorar la vida dels ciutadans, i ara això passa per millorar les comunitats de veïns i entendre el carrer com a espai veïnal. En aquesta línia treballa l’estudi Bopbaa, format per Francesc Pla, Iñaki Baquero i Josep Bohigas,amb el qual em trobo al seu estudi del Poblenou per parlar del seu projecte APTM i d’una dèria comuna: la ciutat. Des de Bopbaa han treballat per a l’ampliació del Thyssen a Madrid i l’edifici Octubre a València, i alhora se’ls coneix pel seus muntatges efímers. La seva manera de fer té una constant: les seves obres no són fotogèniques, en el sentit que són difícilment resumibles en una imatge impactant, a contracorrent de bona part de l’arquitectura actual.

“Ens agradaria trobar l’expressió en l’arquitectura del cinema documental”. La seva feina s’allunya d’idees felices i es treballa a la manera com es construeix una conversa, entre els tres components de l’estudi i el client, rastrejant tots els errors i les contradiccions. A vegades els resultats poden semblar desmanyotats; és el preu de despullar-los i ser fidels al procés. Amb aquesta voluntat va començar APTM, un projecte hereu del que va ser el taller Barraca Barcelona, l’Any del Disseny i el taller al vaixell Naumon que va portar la problemàtica de l’habitatge a diferents ciutats del Mediterrani. Quan Construmat els va encarregar un exercici de recerca sobre l’habitatge social, potser van pecar d’innocents. Probablement la fira només volia netejar la imatge dels constructors, però van escollir aprofitar l’ocasió. Van fugir de solucions personals i van encarregar projectes a altres arquitectes que ja portaven temps treballant en aquest àmbit, com ara Santiago Cirugeda i l’estudi Lacaton Vassal: “Endegar iniciatives com l’APTM també és fer arquitectura”. Llavors, en la següent edició, van ser ells els que van fer una proposta comissariada per Manel Gausa. “Teníem la sensació que en el primer APTM ens havíem deixat de dir algunes coses i va ser el moment d’explicar-les, sobretot després de la polèmica amb els famosos pisos de 30 metres quadrats”.
El més important del seu projecte és entendre el bloc de cases com a alguna cosa més que una acumulació d’unitats d’habitatge. Els espais comuns prenen més importància i l’escala de veïns es converteix en un espai de relació i serveis comuns. Resumint: “Com millors siguin els espais comuns i els serveis d’escala,més petites poden ser les unitats d’habitatge”. D’aquí que en el seu projecte ”Com partir i compartir” la porteria sigui un lloc on es recullen els residus per reciclar, on es deixen bicicletes, on els veïns es poden reunir, on es distribueix l’energia que potser es capta amb les plaques solars del terrat... Els edificis gestionats permeten compartir serveis, la fragmentació fa que es dupliquin inútilment.

En Josep afirma, sense immutar-se, que la idea de compartir serveis amb els veïns és la propera revolució. “La nostra proposta no té sentit aïlladament, sinó emmarcada en una reformulació de l’escala de veïns, del carrer, de la trama urbana i, finalment, de la ciutat”. Una idea interessant és l’apropiació del concepte d’hotel. En una ciutat plena d’aquests establiments, Bopbaa proposa traslladar el concepte d’hotel a un ús social per trobar una nova fórmula. En un hotel trobem des d’un gimnàs a una tintoreria, una sala de reunions, una piscina..., però es comparteixen amb la resta de residents. La idea és que si ho fem sense pegues en un hotel, per què no ho fema casa nostra? No tots els serveis estan compactats, sinó dispersos per l’edifici, i això també es pot traslladar al bloc d’habitatges, cosa que augmenta els espais de contacte i convivència i per tant fomenta la interrelació.
És llavors quan la unitat d’habitatge pot ser modular i reduïda, perquè hi ha altres espais i perquè es pot manipular per adaptar-la a les necessitats en cada moment. Sortint de l’estudi veiem el resultat del 22@ i ens lamentem que, ara per ara, no s’hagi estat prou valent per assumir riscos: s’estan repetint fórmules, s’està ignorant el llegat industrial. És una oportunitat perduda quan podríem haver liderat una evolució de la ciutat amb una revolució tan casolana com reformular l’escala de veïns.